La gestió dels arbres vells

Per: Jose M. Benach Garcia

El per què ? i el com? De la gestió dels arbres vells. Això seria una reflexió del per què? d’aquesta gestió. Quan un arbre arriba al seu envelliment ,es quan comencem a raonar que s’ha de fer amb aquest arbre. Hi han diverses solucions:
  • Esporgar-lo, fer-li el seu tractament fitosanitari i deixar-lo al mateix lloc.
  • Trasplantar-lo, i deixar-lo en un lloc segur de la nostra massa forestal i al seu lloc plantar un nou arbre.
  • Directament talar l’arbre.

Totes aquestes solucions, són viables al nostre segle. La pregunta que ens fem tots, és com hem pogut arribar a tot això.
Segons Pierre Raimbault, que descriu les deu fases del desenvolupament natural, des de la brotació de la llavor, fins el envelliment i la mort. Aquesta descripció es pot utilitzar com element de diagnòstic estructural i fisiològic. Les últimes fases, d’envelliment, comporten determinats fenòmens de decrepitud, fisiològica i estructural, irreversibles. Les podes, amb les seves conseqüències de debilitació i ruïna estructural, poden (i solen) accelerà l’entrada en vellesa.

De entre totes les cites bibliogràfiques antigues trobades sobre els arbres y la seva gestió, destaco algunes.

En la segona dècada de 1900, la responsabilitat dels jardins públics i el arbrat estava en mans de N.M.Rubió i Tudurí, arquitecte paisatgista que col·laborava amb Forestier en el enjardinament de Montjuïc. Rubió va fer el traçat de gran part de les places i jardins de Barcelona de l’època. En l’examen d’oposició per optar a la plaça en 1917, una de les preguntes feia referència a les plantes ornamentals mes adequades al clima de Barcelona, y una altre a les formes i varietat d’esporga del arbrat viari. Rubió i Tudurí va respondre d’aquesta manera:
  • A la primera de les preguntes fa referència els arbres de tamany reduït, que, intel·ligentment plantats, poden ser molt útils en Barcelona.
  • Respecte a la pregunta de esporga, respon: Adverteix que la esporga es factible sin gran dany els arbres, durant la seva joventut.
El pretendre esporgar els arbres en una edat adulta, es una mala pràctica hortícola. A pesar de les teories de Rubió i Tudurí, irònicament tan actuals avui en dia, han transcorri’t els anys i la gestió del arbrat a viscut diferents èpoques amb diferents criteris de gestió segon circumstàncies polítiques y les “corrents” del moment.

CONCLUSIONS: Decidir qual es la millor gestió con exactitut no es possible; si que es pot averiguar com molta facilitat que val una esporga, un tractament fitosanitari, una plantació, una tala o un trasplantament d’arbre, i amb aquest pressupost fer una molt bona gestió, pero aquesta es la millor manera de fer-ho?

Llavors lo que tenim que decidir es, desde un principi quina varietat d’arbre plantem i a on, amb això solucionarem part del problema quan sigui vell; un altre tema es averiguar si fa falta aquesta gestió quan el arbre arribar a una edat, ya que es podria analitzar de deixar aquest exemplar que el mateix se autogestioni com fa al seu habitat natural, exemple els boscos de pins i/o d’alzines. Amb això el que tenim que fer es localitzar llocs plantacions amplis i acords amb la varietat a plantar i als llocs petits posar varietats petites i de mínim creixement.

BIBLIOGRAFIA

  • Las podas de las especies arbóreas ornamentales. F. Gil-Albert
  • Cuadernos de arboricultura. Gerard Passola
  • Los árboles en el paisaje urbano. 8º congreso de la AEA. Madrid 2004
  • La visión del árbol urbano. 9º congreso de arboricultura. Barcelona 2005
Juny de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada